Un dels negocis municpals més controvertits és el dels centres esportius, altrament anomenats gimnasos, o en terminologia més actual, centres de fitness i de wellness. Fins no fa massa anys, l'actuació municipal en aquest àmbit es reduïa a la construcció de poliesportius i piscines, sovint amb l'ajut de la Diputació (primer) o de la Generalitat (després). Generalment era el mateix ajuntament qui gestionava les instal·lacions, encara que en el cas de les piscines solia cedir-la a un club de natació. Eren instal·lacions força espartanes dirigides sobretot a l'esport de competició.
Més endavant, la política va canviar. Es va considerar que instal·lacions esportives d'aquestes característiques no permetien la pràctica de l'esport a tothom. Les instal·lacions havien de satisfer al Blume de torn, però també a la iaia que necessitava fer una mica de natació per mantenir un bon estat de salut. Aquesta política va fer que els nous centres esportius fossin diferents als tradicionals, primant aspectes menys "esportius" en el sentit tradicional. A més, fruit de les noves tendències de gestió pública, es va anar abandonant la gestió directa, tot encarregant-la a empreses especialitzades.
Aquest canvi però, va acabar convertint aquests centres en clònics dels gimnasos privats que havien anat creixent i evolucionant. Com és lògic, molts d'ells no estaven massa contents d'una competència que consideraven deslleial. El més bel·ligerant en aquest assumpte ha estat tradicionalment en Ramon Canela, responsable de la cadena DiR, el qual ha criticat reiteradament la relació entre Ubae, gestora d'equipaments esportius, i l'Ajuntament de Barcelona.
Comparteixo algunes de les inquietuds que mostren esl responsables del DiR o d'altres centres privats. Però no és menys cert que hi ha segments de demanda o col·lectius que són desatesos per la part privada. Per exemple, els gimnasos Dir no accepten a menors de 14 anys o se centren en un determinat tipus de pràctiques esportives. Motius com aquests justifiquen l'existència d'una oferta pública, però no que aquesta acabi reproduint mimèticament l'oferta (i les pràctiques) de l'empresa privada.
2 comentaris:
Doncs, com comentes en posts anteriors, a diferència dels restaurants o els hotels (compte, els de luxe, pq. una xarxa d'hotels bàsics municipals no em semblaria pas malament), crec que el "gimnàs" sí és un tipus de "negoci municipal" de servei al ciutadà (dispersió pels barris, preus més populars, etc.).
Tot entenent la postura dels operadors privats, crec que, en aquest tema, Barcelona ho està fent prou bé. Sempre ho poso com exemple, juntament amb les biblioteques... (llàstima del Bicing i la xarxa wifi, dos àmbits on cal millorar).
Daniel,
Jo estic també d'acord amb què hi hagi gimnasos municipals, sempre i quan facin de servei públic. El que no veig massa normal és que centres municipals copiïn de manera mimètica allò que fan els centres privats, com passa en algun cas.
Publica un comentari
Publica un comentari