Dies enrere el company Qmenta va fer-se una sèrie de preguntes sobre l'independentisme i el respecte de les minories ètniques davant un possible procés de secessió. Vaig fer-li un llarg comentari tranquilitzant-lo davant d'alguna de les seves temences, tot indicant que el resultat d'aquest procés podria ser completament diferent a l'esperat per aquells que sobre el paper el desitgen. Atès l'interès que suscita aquest tema reproduiré l'anàlisi, el qual adverteixo es fa única i exclusivament a partir de càlculs racionals.
Davant d'un hipotètic procés de secessió, els dos partits més beneficiats per la nova conjuntura serien el PP i el PSC, dues forces polítiques les quals no recullen aquesta possibilitat en els seus programes electorals. Al PP la independència li interessaria per una raó purament aritmètica. En un parlament amb les 16 comunitats autònomes restants li seria molt més fàcil assolir el poder, i fins i tot la majoria absoluta. No només això, sinó que podria convertir-se en la força hegemònica del país, deixant al PSOE com a etern segundón. Aquesta és a la pràctica l'única sortida, després de reiterats intents fallits de crear una estructura a Catalunya mínimament competitiva. A més, l'estructura centralista del PP afavoreix que una decisió d'aquesta importància pugui ser acceptada pels militants i quadres locals, a alguns dels quals es recolocaria a Madrid en atenció als serveis prestats.
El PSC també sortiria clarament guanyant de la nova conjuntura, conscient de què pot convertir-se fàcilment en el partit hegemònic de la nova Catalunya, el que implica gestionar més pressupostos, més càrrecs i realitzar polítiques que fins ara els quedaven fora del seu abast. Un caramel molt llaminer que només es trobaria amb l'oposició d'un PSOE, que seria un dels grans derrotats d'aquest procés. Aquí però es jugaria la carta de la independència formal del PSC respecte del PSOE, i de la impossibilitat del PSOE de crear un partit paral·lel a Catalunya mínimament competitu. Al capdavall, els qui manen el PSC avui són aquells que no fa massa es consideraven més propers al PSOE i al seu discurs. Però el poder és el poder, tal i com va passar en la reedició del segon Tripartit.
El PSC ho tindria fàcil per convertir-se en la força hegemònica, ja que probablement Esquerra deixaria d'existir al perdre la seva raó de ser. Mancat d'un discurs coherent i diferenciat de la resta de partits en l'àmbit econòmic i social, els seus quadres i militants o bé passarien al PSC, o bé a Iniciativa, que seguiria sent el partit-crossa del PSC, amb un electoral petit però fidel.
El centre-dreta català (CiU) també patiria alguns canvis, ja que una part del seu discurs també perdria la seva raó de ser. És previsible que hi haguessin canvis a la cúpula, i potser amb nom de dona. Montserrat Nebrera tindria un lloc destacat en aquest nou context, potser fins i tot liderant-lo, amb un discurs prou hàbil per evitar la creació d'un partit a la seva dreta i amb un discurs populista i xenòfob. Tampoc és descartable que sigui un Duran i Lleida, qui pesqui en el riu remogut i acabi convertint a Unió en un partit amb força més volada del que és actualment.
En definitiva,una hipotètica independència podria acabar duent al poder a persones que avui per avui en públic ni tan sols es plantegen aquesta possibilitat. I molt probablement les polítiques que es duguin a terme difereixin sensiblement d'allò que aspiren els qui avui hi estan més a favor. Així que el company Joan Ramon pot dormir tranquilament, ja que tot quedarà a les mateixes mans.
Alguns es preguntaran perquè he posat el títol a aquest post. La raó és senzilla: compareu l'anterior anàlisi de cadascun dels partits amb algunes realitats actuals, i més en especial, el desenllaç de l'afer estatutari: un PP destinat a carregar-se l'Estatut, un PSOE intentant salvar-lo a tota costa, una Esquerra que crida a fer "manifestacions preventives" per defensar un Estatut del qual va demanar el seu vot en contra, i un PSC que calla tot i haver-ne estat un dels promotors. L'afer no és menor, ja que el seu desenllaç pot acabar precipitant una alternativa al status quo que fa temps i per molt diverses raons s'està coent.
9 comentaris:
Discrepo profundament amb les teves conclusions.
Posats a fer política ficció dono les que jo crec que serien les claus;
Penses que el PP està (o estaria) interesat en una opció com aquesta. Però estàs perdent de vista que hi ha una cosa que manega més que la raó i són les emocions. Després que portem 300 anys apretant per un troç de roca al sud de la península, no em sembla correcte el teu raonament. Tot això sense tenir en comte el poder que donen els diners que arriben des d'una regió tant rica com Catalunya.
Però acceptant la possibilitat d'una independència, personalment tampoc faria exactament la mateixa lectura;
ERC no desapareixeria sinó que radicalitzaria el discurs d'esquerres. Veig més una fusió Iniciativa+Esquerra (amb molt de temps), que una PSC+Iniciativa.
CiU jo crec que té el lloc definidíssim; centre dreta. No n'hi ha cap més.
Amb el que sí estic d'acord és que, superat el procés, segurament canviarien bona part del nostres líders (ep! A la Nebrera no la veig a CiU, però bé...)
Ah! I has descomtat que no hi hauria cap partit "espanyolista" i n'estic segur que n'hi hauria com, de fet, n'hi ha de prorusos als països que van deixar la URSS. Una altra cosa és que, amb el temps, passesin només a ser molt bons amics dels veins.
Respecte el PSC, en conec uns quants, i no els veig renunciant a Espanya per obtenir "més" poder.
Hola Alberto,
Com molt bé dius he considerat únicament motius racionals, deixant de banda les emocions. La raó és senzilla: en tot canvi substancial s'acaba imposant el pragmatisme i deixant les emocions a banda. És el que va passar en allò que s'anomenà "La Transició", i que va donar escenes com un Fraga presentat a Carrillo en una conferència, o un Tarradellas que acabà fent-se amic d'elements amb nul·la simpatia amb el que ell representava. Per tant, tot acceptant la teva crítica, penso que l'exercici no és tan descabellat.
Tot i que no vull entrar en el tema sobre si seria racional un procés de secessió o no (no era el tema del post), un petit comentari, sobre el tema dels diners. Fa unes dècades potser Catalunya era un negoci. Ara ja no ho és tant, ja que la concentració empresarial està tendint cap al centre de la península. També altres zones d'Espanya estan sent molt dinàmiques, mentre que Catalunya s'ha adormit. Per tant, i racionalment parlant, un dels arguments unitaristes pot tenir menys pes que el que podria haver tingut temps enrere.
Ara ja sobre els detalls:
Coincideixo amb tu en què probablement s'acabi amb una fusió d'ERC amb Iniciativa. Però tampoc és descartable que quadres d'Esquerra passin al PSC. No cal oblidar que en Puigcercós prové d'una família de tradició socialista i amb familiars vinculats a la UGT.
El cas de CiU l'he deixat com a interrogant. Probablement la situació plantejada la descol·locaria perquè generalment ha primat el discurs "nacional" sobre el discurs d'ideologia tradicional (a diferència del que ha passat al PSC). Per tant, no és descartable que hi hagi canvis de cares i fins i tot un nou partit polític que pot sortir de la base d'Unió, o un nou partit refundat a partir de CDC, UDC i part del PP a Catalunya. És en aquest context que veig a la Nebreda.
No he citat a cap partit espanyolista, perquè probablement no existiexin incentius a crear cap plataforma d'aquest tipus. L'escenari plantejat és d'un procés pacífic i acceptat per la gran majoria d'èlits (per molts, això sí, perquè és el mal menor). A més, i tenint en compte que qui pilotaria la nova etapa seria gent de la corda del PSC o gent del centre-dreta com la Nebreda, probablement es desactivaria una part de la por que podria existir davant un possible canvi.
I ja sobre el PSC... aquí està la clau de tot. Fa vint anys una afirmació com la que he fet hauria estat totalment impensable. Ara,però, la cosa és diferent. El partit ja no està controlat pels "pijos de Sant Gervasi" i la militància més joves ja pràcticament no té lligams amb la resta de l'Estat, cosa que sí passava amb els seus progenitors. També cal recordar que els únics moments de tensió entre el PSC i el PSOE han estat precisament per temes de poder.
Òbviament aquesta anàlisi té punts febles, però el que pretenia era fer veure que sí hi ha canvis, aquests vindran per persones i tendències ben diferents a les que d'entrada un pensaria.
Moltes gràcies pel comentari!
L'assolimnet de la independència provocaria canvis tan profunds que el nou escenari polític que en sorgiria no tindria res a veure amb l'actual. Per això jo no m'atreviria fer cap mena d'hipòtesi. Això si després de 300 anys de colonització española la independència és l'única sortida a la nostra decadència.
Ei David !!! Disculpa la pregunta però he entrat al blog i he vist l'anunci que ara mateix surt (24 agost 17,28 h) de "Lectura de tus manos". Això tb són anuncis google o són directes...??? ;D En tot cas, aquest sí que crida l'atenció, ara clicaré pq compti com una visita des de Quotidianitats!!! ;D
Amic David,
Sempre és un plaer llegir-te. No vaig gosar contestar-te al meu bloc perquè estava (i segueixo) astorat davant la hipòtesi (o el seguit d'hipòtesis, que n'hi ha un carro). Ara, però, no puc fer menys que agraïr-te la referència i alegrar-me que una petita entrada al meu hagi ajudat a parir aquesta en el teu.
Dit això...
Crec que Catalunya no serà mai un Estat. I no pel "jou" espanyol, sinó per manca de voluntat del seu poble. Sovint (i no parlo de tu) molts independentistes obliden/obvien una realitat social incontestable: la majoria dels i les catalanes ens sentim espanyols també. Ai las... Tot allò del síndrome d'estocolm, o dels botiflers o dels colonitzadors i la púrria de la seva descendència (per usar tres termes que m'han deixat anar darrerament, quan simplement és una opció diferent a la seva -i majoritària-).
Però és cert que, de vegades, alguns catalans amb sentiment de pertinença a Espanya es plantegen deixar de banda aquest sentiment i, per raons pragmàtiques, mirar l'independentisme com a solució. A aquests podríem sumar alguna gent provinent intelectualment de l'independentisme que militen a partits com el PSC, IV...
Però parlem d'elits... La massa social catalana és majoritàriament gent farta del debat identitari, que no se senten incòmodes en l'status actual i que, obligats a posicionar-se en un procés real, majoritàriament (crec) seguirien aquells que defensessin mantenir la societat tal i com és avui (i aquests existirien: partits, existents ja o de nova creació, que farien de l'espanyolisme la seva bandera i que recullirien els vots i les simpaties de tots aquests catalans farts del debat sobre si et sents més zulú o més cocheese).
En fi... interessant debat... de saló, crec...
Hola Martell,
Molt probablement els canvis serien prou importants i els resultats força imprevisibles. Però no per això hem de renunciar a fer exercicis de prospectiva!
Moltes gràcies pel teu comentari.
Guillem,
Ja ho miraré. Quines coses tan sorprenents té la publicitat contextual...
Music,
En primer lloc un aclariment: en cap moment jo m'he manifestat partidari o contrari de la independència. Únicament m'he limitat a fer algunes cabòries sobre les anàlisis cost-benefici que els poden reportar a alguns partits i a alguns personatges que ara semblen gairebé messiànics. Deixo el component emocional a cadascun de vosaltres.
Ara anem al moll de l'ós, que és si existirien condicions objectives perquè es produís un canvi d'status quo. No ho he volgut escriure al post perquè mereix una anàlisi separada. Avanço que la meva tesi és que comencen a donar-se aquestes condicions, per moltes raons, algunes de les quals completament allunyades als paràmetres que entenem actualment. I que quan aquestes condicions es donin, el més natural seria que es precipités un canvi de la manera més amigable possible.
Fas un comentari interessant: una gran majoria (silenciosa) tenen el que podrien dir un identitat dual: se senten catalans però també espanyols. Dit d'una altra manera, l'"home del carrer" és més o menys indiferents davant manifestacions de nacionalisme, i que per tant no moldran moure's d'una situació d'status quo en contextos d'estabilitat (o en paraules planeres, estarien en contra d'un hipotètic procés de secessió. Però l'opinió pública pot canviar si l'estabilitat insitucional desapareix, o si el que desapareix és l'status quo. També a principis dels setanta la immensa majoria eren apolítics, i a l'any 1978 es va aprovar una Constitució que trencava amb l'status quo anterior.
Jo tampoc menystindria el paper de les èlits, ja que el procés conegut com "la Transició" no va deixar de ser un procés conduït per les èlits, força de les quals provenien del règim que van acabar desmantellant. Tots els grans canvis exitosos que s'han produït a nivell polític, fins i tot revolucions, han estat pilotats per persones "del sistema".
El que sí coincideixo al 100% amb tu és que no hi haurà cap canvi basat en mirar-se el melic. I de fet, la tesi d'aquest post anava en aquesta línia. D'haver canvis, aquests produiran uns resultats que poden semblar paradoxals.
Merci pel teu llarg comentari i per l'intercanvi de reflexions!
P.D: Penso que no és un mer debat de saló, sinó un debat necessari per saber a on es vol anar, si és que es vol anar a algun lloc.
David,
Si més no, has fet un exercici la mar de divertit i, a més a més, jugues amb l’avantatge que mentre no es produeixi la secessió que dius ningú et podrà "demostrar" que vas errat. I de moment, que Catalunya pugui passar comptes directament amb Brussel·les ho veig més aviat una cosa llunyana en el temps. Així que sobre les teves tesis podem dir-te que si naps que si cols però demostrar-ho... això ja són figues d’un altre paner.
De totes maneres i anant al gra, ni en el teu interessant article ni en els comentaris que el mateix ha generat hi veig cap pista sobre el camí que s’hauria de seguir a partir d’ara per poder demostrar que no t’equivoques, és a dir, per arribar a assolir la secessió i veure què passa amb tota aquesta colla de polítics que dius. Potser t’hauries de mullar una mica més, no creus?
Bon vespre Miquel,
Molt encertada la teva pregunta. Tot i això prefereixo demorar la resposta alguns dies en forma de post, per tal de poder donar resposta als comentaris que crec que pot generar l'entrada. De moment, excursions i trens, que és el que toca per la temporada en la que estem.
Merci pel comentari!
Publica un comentari
Publica un comentari