Avui fa 25 anys moria tràgicament Xesco Boix. Per als qui aquest nom no els soni, en Xesco era el màxim exponent del món kumba. Cantautor amb trenta-cinc discos o cassettes al seu currículum, en Xesco s'havia especialitzat en els infants, i va ser el cantautor que no podia faltar en cap festa infantil del pal "pedagog Abacus".
La notícia de la mort de Xesco Boix em va enganxar mentre estava de colònies, que més o menys venia a ser com si a un li enganxava la mort de Franco a la mili, o la mort del Papa mentre estava d'exercicis espirituals. Al matí del dia següent (o potser al cap de dos), mentre esmorzàvem, el monitor ens va comunicar la notícia. Probablement ells l'havien escoltat a la ràdio, ja que a la casa de colònies no hi havia televisió. Com no podia ser d'una altra manera, el comunicat va acabar guitarra en mà tocant cançons del traspassat. Crec que l'afer es va perllongar alguns dies, però afortunadament estàvem a la recta final de les colònies...
Sembla ser que al cap d'un temps se li va fer sentit un homenatge. I les mostres de record perduren fins a la data d'avui, en què un grup de persones mantenen dedicada una pàgina web a la seva memòria, i fins i tot compta amb una pàgina a Facebook amb gairebé 300 admiradors. No obstant, la figura del Xesco Boix està identificada a una època en concret, i va quedar obsoleta ben aviat. Igual d'obsoleta que aquells trens verds i platejats, un dels quals li va segar la vida fa vint-i-cinc estius.
8 comentaris:
Eren aquells anys en que passavem l'estiu a cavall de la bicicleta BH i que sempre acabavem amb un genoll pelat i un bon nyano al cap. Estius amb olor de clor les eternes dues hores d'espera de després d'esmorzar. Samarretes del naranjito i banyadors destenyits. La guitarra del Xesco Boix en cintes de cassette que evoca tota una vida, com la olor d'una magdalena pot inspirar una novel·la sencera. Quins grans misteris amaga la ment humana. La Cuca Fera. El Sac de Gemecs. La Familia Robinson. Pa amb mantega i sucre per berenar, estirats a la gespa sense samarreta. Quanta puresa perduda que els anys van arrasar com un tsunami. Nostalgia del dolç paradís oblidat. Voldria ser Peter Pan.
"Olor de clor"????? Això no és purista!!! A les colònies ens havíem de banyar al riu, perquè la piscina era un luxe :D
Jo tenia entès que en Xesco Boix es va suicidar arran d'una depressió que patia (cosa que no es comenta ni a la teva entrada ni a l'article d'El País).
A casa els avis teniem piscina, tot i que en altres etapes de les vacances als pirineus era habitual el bany al riu. Feliçment el gust pel bany en fluxos d'aigua natural, com rius, llacs i mars, niu de tota mena de detritus orgànics, larves, insectes i altres bèsties inquietants ha desaparegut amb la madura i el seny que et porta a valorar la teva salut. Elogi del clor i la gespa artificial.
Sí Daniel, sembla que una biografia de TV3 corrobora la versió de la depressió i el suïcidi:
http://www.tv3.cat/noms/boix/cronologia.htm
Per cert... el 1984?? Em pensava que va morir als anys '90! Jo n'era un fan i no me'n vaig enterar. Va morir a l'època quan jo l'escoltava... Sort que els meus pares no em van dir res.
Efectivament, sembla que fou un suicidi. En aquella època van dir que havia mort atropellat per un tren i el tema es va acabar allà.
Jo també n'era fan, de petita. Recordo que anava a cantar sovint al jardí d'aprop de casa els meus pares, i m'hi duien a veure'l. Ara faria un comentari nostàlgic, però el del Pau és insuperable, així que m'hi remeto.
Publica un comentari
Publica un comentari