Durant aquesta setmana s'està celebrant, amb més pena que glòria, la Volta a Catalunya . Malgrat ser una de les curses històriques (la primera edició se celebrà fa gairebé cent anys), ha anat perdent pistonada. Els canvis de dates (durant molts anys es va celebrar a principis de setembre), el creixent descrèdit del món del ciclisme després d'una llarga dècada d'escàndols, i una certa desídia han fet que poca gent s'hagi assabentat que hi ha hagut una cursa que dècades enrere movia força gent.
En altres èpoques la realitat fou una altra. Així per exemple, El Mundo Deportivo li dedicava una àmplia cobertura (ara ni tan sols apareix a la portada de la web). I fins i tot La Vanguardia li dedicava algunes de les seves pàgines il·lustrades, especialment en els anys gloriosos de la prova, quan es va forjar la fama d'alguns grans ciclistes, com el cas de Mariano Cañardo . No em sorprèn que reunissin multituds. Fer gairebé 200 quilòmetres al dia per aquelles carreteres i amb un equipament que avui faria riure té molt de mèrit.
La Volta no només ha estat font de nombroses fotografies o excursions, sinó també de poemes com aquest, escrit per un Julio Borràs, "el dinamitero de Cornellà", un dels ciclistes més destacats de l'època daurada de la Volta, i que fou publicat el 20 d'agost de 1961 a El Mundo Deportivo .
Del Montsià al Cap de CreusDiu la llegenda que el va compondre en quinze minuts, mentre era a la redacció del diari. Parlarem un altre dia d'aquest singular personatge i d'algunes de les seves accions, que no deixaven indiferent a ningú...
el mar fa blondes d'escuma;
del Cap de Creus, serra amunt
les blondes les fan les neus.
Que blondes són les muntanyes
i els rius que els fan de bressol
amb les llars que a l'aigua banya
nascudes als seus revolts,
blonda fa terròs i arada,
cep i pàmpol amb el fruit,
el gos vetllant la ramada
amb un seny sense descuit;
l'espiga en l'oreig fa blondes
i el sol tenyit sos cabells
que amb sol reflex fa mil ombres
escolpint brillants destells.
També va vestit de blondes
molts dies el nostre cel
tot jugant entre ses ombres
una munió d'estels.
La Volta, la nostra Volta
és la reina dels brocats,
la que fa dels pobles, malles,
cada any amb el seu rodar,
és, com coixí de labor,
que el coixí és el corredor,
que hi gira, puja i davalla
deixant-hi sang i suor,
i fins algun la mortalla,
més sempre, sempre endavant
fins acabar el brocat
que serà ornament del cap
quan es vagi despoblant,
que serà carícia i festa
present en la llar del coixí,
com planta que neix al vespre
i que mor al bell matí.
I quants, i quants m'acompanyen
en les ombres del passat
com boixinets que s'enganyen
recorrent el pell brocat!
Si el coixí pogués parlar,
quantes coses us diria...
ell sap del vostre plorar,
de frissances i alegries,
us ha vist saltar carenes,
valls i planes sota els peus,
les ones besant l'arena
i el cel en els Pirineus.
Del vostre fill un cabdell
he fet escoltar el cor;
ningú sap del brocat com ell,
que és fet a punt de sanglot.
0 comentaris:
Publica un comentari
Publica un comentari