Vida quotidiana

Avui en Basté i en Clapés brindaran amb cava per partida doble. Segons les dades del darrer EGM  RAC1 ha esdevingut la primera emissora en audiència de Catalunya amb 469.0000 oients diaris, desplaçant a Catalunya Ràdio, que durant molts anys havia estat l'emissora líder. A poca distància d'aquesta se situa la cadena Ser, tradicionalment molt ben posicionada a casa nostra. Mirant hora a hora, l'emissora parcialment  vinculada al Grupo Godó és la primera entre les 7 del matí i les 8 del vespre.

Bona part del mèrit es deu a la pròpia emissora. Des dels seus modestos inicis a la primavera del 2000 va saber anar-se guanyant un públic jove amb programes frescos i dinàmics. Només cal agafar el dial i comparar, a mig matí, el ritme que du el programa del Basté, farcit de gent jove, amb l'ensopiment d'altres fòrmules radiofòniques, especialment les provinents de la ràdio pública.


Però també ha tingut l'ajut dels que volien pluralitat a la ràdio pública, entesa com a col·locar dones progres en edat menopàusica de cabell curt i ulleres de pasta. Aquesta tendència, instaurada per l'anterior directora Montserrat Minobis, va conduir a la sortida d'importants professionals cap a la competència (cas del Jordi Basté l'any 2004, o en Toni Clapés l'any 2005), així com els importants trasvassos de l'audiència que acompanyaven aquestes sortides. És el que té ser plurals, que també ho som els oients...  Sense oblidar la traumàtica sortida d'Antoni Bassas i el recanvi de Neus Bonet, una persona que ha tingut el gafe d'anar tancant ràdios (va substituir al Cuní a Ona Catalana quan aquest fou acomiadat).

Reflexió final: me n'alegro que una ràdio privada sigui la líder en audiència i li tregui pressió comercial a una ràdio pública. Però m'inquieta veure que a la pràctica hi ha molta més pluralitat a Rac1 (on es pot escoltar a un Sala i Martin al costat de la Gemma Calvet ) que a Catalunya Ràdio (on s'ha fet fora de males maneres a  més d'un tertulià per no ser de la corda dels qui ara tallen el bacallà)