Vida quotidiana

La insinuació del President Maragall de presentar el seu projecte polític a les properes eleccions espanyoles ha animat una campanya que anava destinada a generar un nou contingent d'abstencionistes. L'anunci de les seves intencions, realitzat mitjançant un article d'opinió al gratuït ADN, ha estat ràpidament silenciat per la majoria de mitjans de comunicació que el deuen haver considerat una maragallada més. Llegit l'article, de maragallada en té ben poca, i en canvi, hi veig una anàlisi més lúcida que la majoria de polítics amb qui comptem actualment.

Sembla però que el projecte de presentar-se pot topar amb dos grans esculls: 1) la manca de candidats a anar a les llistes mitjanament coneguts i 2) la manca d'una infraestructura electoral que permeti afrontar unes eleccions. Alguns contactes infructuosos amb persones del seu cercle (gent del PSC, però també d'aquell peculiar moviment anomenat "Ciutadans pel Canvi") poden refredar les expectatives de què aquest projecte tiri endavant, amb l'alleujament tant del PSC-PSOE com de CiU, temerosos de què una proposta d'aquest tipus els restés diputats (els vots sembla que tant se'ls en donen).

Seria una llàstima si finalment (hi ha de termini fins dimarts per presentar les candidatures), Maragall opta per no presentar-se. A continuació vull oferir alguns arguments pels quals aquest Partit Demòcrata Europeu hauria de presentar-se:

1. La irrupció d'aquest partit/moviment animaria a la participació electoral, ja que molts votants disposarien d'una opció electoral que cobriria aquell segment anomenat "sociovergent": un centre liberal en temes econòmics i socialdemòcrata en temes com l'educacio o la sanitat.

2. Així mateix, la seva irrupció obligaria als partits existents a apujar el nivell de la campanya electoral, per tal d'evitar fuites de vots vitals per retenir diputats.

3. Es tractaria del primer partit que oferiria un discurs inequívocament federalista, una opció que sembla tenir recolzament sociològic entre un important segment dels votants de Catalunya.

4. La reticència de velles glòries del PSC i dels "intel·lectuals i professionals" de Ciutadans pel Canvi a entrar en aquest projecte, permetria que força gent jove amb noves idees i poc contaminats per la política de partits acutals, poguessin accedir a la política, actualment excessivament endogàmica.

5. Avui per avui, Pasqual Maragall és l'única persona a Catalunya (llevat del President Pujol) amb prou autoritat moral i carisma per endegar un nou projecte amb garanties d'èxit. A més, la seva popularitat ha anat en augment en els darrers temps.

6. La mancança de recursos tradicionals podria convertir el projecte maragallià en el primer partit inequívocament 2.0, que faci servir el buzz marqueting via blocs, Facebook o Youtube, com a principal via per arribar als votants.

Només per cadascun d'aquests arguments, aquest projecte mereixeria tirar endavant. Estic convençut de què els resultats electorals acompanyaran, malgrat el boicot que pugui rebre per part de TV3 o de Catalunya Ràdio, i que és perfectament possible que pugui esgarrapar 2 o 3 diputats a la circumscripció de Barcelona, i amb una mica de sort algun altre a les altres tres circumscripcions.