Vida quotidiana

Habemus AVE. Finalment, i només tres dècades després del primer projecte (estava contemplat en el IV Plan de Desarrollo), dimecres que ve s'obrirà al trànsit la línia d'alta velocitat entre Madrid i Barcelona.

Paral·lelament a l'anunci de l'obertura s'han difós detalls sobre les freqüències i les tarifes que s'aplicaran. La més barata, que només es podrà contractar via web i amb un mínim de dues setmanes d'antelació, costarà 40 euros. La més cara, que permetrà total llibertat a l'hora d'agafar el tren, 163, és a dir, 36 euros menys que un bitllet de Pont Aeri.Si mirem el got mig ple, això vol dir pagar 36 euros menys que per un bitllet de pont aeri, amb alguns avantatges addicionals, com sortir i arribar al centre de la ciutat o estalviar-se aquells temps morts que fan d'un viatge en avió una excursió de mig dia.

Una ganga? Només cal que fem una petita comparació amb un parell de xarxes d'alta velocitat:

• Comencem pel Japó, amb una xarxa d'alta velocitat consolidada i un sistema de tarificació clarament millorable. Per anar de Tokyo a Osaka (550 km, 2h 30') en el tren més ràpid (el Nozomi, que gairebé no fa parades), cal pagar 14.050 iens en temporada normal, que vol dir gairebé sempre. El preu inclou la reserva, que es pot canviar pagant un petit suplement (500 iens). Al canvi d'avui, 14.050 iens són 89 euros, és a dir poc més de la meitat de la fabulosa tarifa Puente AVE.

• Si el cas japonès no us convenç, podem agafar el cas francès, on la SNCF ha desenvolupat un sistema de tarificació molt similar al de les línies aèries, basat en allò que s'anomena revenue management. Aquest vespre era possible obtenir una tarifa de 41 euros per anar de París a Marsella (820 km, 3h 10') el proper 20 de febrer. En canvi, la tarifa més barata per anar de Madrid a Barcelona aquell dia amb l'AVE era de 101,3€. Si us estimeu més una tarifa sense restriccions, la que ofereix el TGV és de 80,20 € (la PRO 2nde), una mica menys de la meitat de preu de la famosa Puente AVE.

En conclusió: les tarifes de l'AVE són exageradament cares i només tenen explicació pel quasimonopoli existent en el trànsit ràpid entre Madrid i Barcelona i la demanda captiva existent. Iberia ha viscut dècades gràcies als Jaume Canivell que han de desplaçar-se a Madrid a fer gestions. Que agafar el Pont Aeri sigui gairebé tan car com volar a Nova York hauria d'haver estat motiu de queixa i protesta ja fa anys. Però com els diputats i senadors no es paguen el vol, aquí ningú es queixa.

I ara sembla que amb el tren correrem el mateix camí. I compte, que Iberia pot acabar adquirint Spanair (la seva principal competidora en aquesta ruta), reduint encara més la minsa competència en aquest corredor.