Vida quotidiana

Segurament recordarem el 2007 com l'any de la gran apagada o l'any del Prestige ferroviari, com els més grans recorden el 1962 com l'any de la nevada, o el 1989 com el de la caiguda del Mur de Berlín. Però el 2007 també serà un any memorable per un motiu: probablement serà el darrer any d'un cicle econòmic que ha durat una dotzena d'anys.

Aquest any s'ha oficialitzat el final del boom del totxo. Si a primers d'any, quan les agències immobiliàries ja notaven que la gent ja no comprava, encara hi havia esperances, el desenvolupament de l'any les ha esvaït completament. Les pujades de l'Euribor, la inflació i el tancament de l'aixeta dels crèdits han deixat erm un sector on fins fa un parell d'anys el més tonto feia avions.

A hores d'ara l'activitat immobiliària està en estat de coma. Les úniques transaccions ressenyables són les promocions d'obra nova emparaulades fa un parell d'anys, i que els compradors han hagut d'assumir per no perdre les quantitats dipositades. La resta, el buit. Els "inversors" fa temps que van desaparèixer del mercat, i les famílies o bé esperen una millor conjuntura, o bé és el banc/caixa d'estalvis qui s'encarrega de fer-los esperar.

La preocupació comença a aparéixer a moltes cares, fins i tot aquelles que lluïen amb força no fa pas massa temps. Astroc ha acabat com el rosari de l'aurora i Habitat va camí de fer-ho, després de comprar sense diners a la caixa la divisió immobiliària de Ferrovial. Alguns constructors ara s'enrecorden dels HPO, però es troben amb les reticències dels ajuntaments a crear parcs públics d'habitatges que acabin essent exclusivament per a immigrants (i un manantial de vots per polítics xenòfobs).

Pinten mals temps pels ajuntaments, però sobretot pels governs autonòmics. Que no es venguin pisos implica que no es recaptin impostos com el de Transmissions Patrimonials (7% del valor de la compravenda) o l'Impost d'Actes Jurídics Documentals (1%). Però també suposarà no rebre el 35% de l'IVA de les compravendes d'habitatges nous (7%), que recapta l'Estat. Si les comprevendes cauen a la meitat, això pot suposar per governs com el català o el de Madrid perdre prop del 5% del total d'ingressos d'impostos.

I sobretot, no pinten bons temps per als qui han de crear una llar, els autèntics damnificats d'aquesta festa-orgia que ha durat una dècada. En el millor dels casos, si no s'han ja hipotecat de per vida per un piset que ja val menys de quan el van adquirir, es veuran abocats a un mercat de lloguer reduït i on impera la llei de la selva. En el pitjor dels casos, tindran dret a llogar una habitació, com en plena postguerra.

I el govern? Més pensant en les eleccions, que no pas en oferir solucions serioses a un gran problema. Només així es poden entendre propostes com la d'oferir 210 euros al mes com a ajut als menors de 30 anys o el pla per crear un parc públic de pisos de lloguer per a estudiants universitaris.

Per cert, el fabulós xollo del que vaig fer-me ressò a mitjans de febrer continuava aquest migdia en venda.