Aquesta setmana l'educació ha passat a un primer pla. Primer fou la defensa que el President Montilla va fer de la decisió seva (i de la seva dona) de dur les seves filles a una escola privada en comptes de fer-ho a l'escola pública. La segona, la difusió de l'estudi que la Fundació Jaume Bofill ha fet sobre l'estat de l'educació a Catalunya i que ha generat una forta alarma. Les infraestructures fan pena, però sembla que el capital humà encara està pitjor.
Cal relativitzar les coses. Primer de tot, l'estudi de la Fundació Bofill no diu res que no fos conegut: potser es podrien dedicar més recursos a l'ensenyament, la immigració ha estat un problema addicional, i el rendiment escolar és clarament millorable. En segon lloc, cal també mirar si els indicadors per avaluar la qualitat i eficàcia del sistema educatiu són els adequats o no. Ningú ens diu, per exemple, que dedicar un percentatge superior del PIB a ensenyament resulti en millors resultats. Fent un símil groller, imagineu-vos que passaria si aquesta despesa extra es dedica a comprar portàtils de darrera generació per substituir uns ordinadors que funcionen correctament i tenen un parell d'anys de vida útil. De fet, alguns països han caigut en la trampa de dedicar més recursos i s'han trobat que els resultats dels estudiants no milloren.
Més important encara és analitzar el problema des d'una perspectiva global. Intentar culpar del problema actual al conseller d'educació (present i anteriors), com va fer La Vanguardia el dijous és un greu error. Bona part dels problemes de l'ensenyament deriven d'un mercat laboral que no valora la formació , i de les fortes mancances del nostre estat del benestar. Mentre un noi de 16 anys vegi que posar-se a treballar a carregar totxos surt a curt i mig termini molt més rendible que estudiar (una carrera o fer formació professional), poca cosa es podrà fer per aturar l'abandonament prematur dels estudis. Antigament, la prima d'educació (el sou diferencial que guanyava un llicenciat universitari respecte una persona amb estudis mitjans), justificava de sobres la inversió en educació. Però aquesta prima cada cop es fa més petita, fins el punt que en molts casos des d'un punt de vista estrictament financer el més raonable és posar-se a treballar quan abans millor.
L'estat del benestar té també bona culpa de la situació actual, a l'haver convertit les escoles en l'aparcament dels nens mentre els pares han de fer mans i mànigues per treballar a jornada completa, perquè han de pagar una hipoteca a 50 anys per un pis que, una generació enrere l'haurien pogut pagar en 5 amb el mateix esforç. Això explica, per exemple, les demandes de pares i mares d'allargar horaris escolars o d'escurçar els períodes de vacances, convertint la mancança d'altres serveis socials en una lluita entre pares i professors.
Si ens volem posar les piles en educació haurem de començar parlar obertament de solucions políticament poc correctes. En deixo unes quantes per iniciar el debat:
1.- Calen tants centres universitats?
2.- Cal que tothom que ho vulgui vagi a la universitat?
3.- Cal que l'educació primària i secundària sigui comprensiva?
4.- No seria millor separar els alumnes per classes atenen al seu rendiment educatiu?
5.- S'avalua el professorat? Existeix un sistema de promoció del professorat adequat?
6.- Tan cansats i malpagats estan els nostres mestres? (18 hores lectives per setmana, més de dos mesos de vacances i una retribució bruta anual mínima de 27.000 euros)
7.- Cal que tothom treballi a jornada completa de 9 a 2 i de 4 a 7?
8.- Té sentit que a una empresa li sigui el mateix contractar un professional que no una persona que no té la més mínima idea del seu lloc de treball?
9.- Té sentit que un llicenciat treballant en una feina del seu àmbit cobri gairebé el mateix que una persona sense estudis o ofici?
10.- Té sentit que durant una dècada de bonança econòmica haguem basat la nostra economia en feines que no requereixen de cap tipus de qualificació, intentant competir en allò que mai serem competitius?
Actualització: no us perdeu les respostes que l'Enric Canela ha fet d'aquesta entrada.
STIC.CAT pensa en el Banc dels Aliments
Fa 4 hores
6 comentaris:
David,
Veuràs que he fet un article sobre aquset, una mica llarg, amb respostes. He fet un retroenllaç però no sé si s'enganxrà. A vegades falla.
A la llista de preguntes, oblides absolutament el paper dels pares. No tota la culpa és del sistema. Ni de pressupost.
Hola Enric,
Merci per l'enllaç i per dedicar-li una entrada. Ja t'he fet alguns comentaris.
Hola Dessmond,
En part tens raó: volia fer 10 preguntes i potser una d'elles hauria d'anar directament dirigida als pares. Però jo en això tampoc culparia directament als pares, sinó al sistema productiu i de "benestar social" que tenim. Segurament hi ha molts pares que pensen que l'educació es dóna a l'escola i que no cal dedicar-hi temps a casa, però crec que bona part del problema està en la immensa majoria de pares que voldrien tenir més temps per als seus fills i que no el poden tenir pel tinglado que tenim muntat. Per això he fet algunes preguntes que tractaven la dimensió social del problema, com per exemple horaris irracionals o un concepte de treball obsolet, basat en la presència física.
Bé,
d'entrada això de les 18 hores lectives és per ESO perquè a primària en fem unes quantes més i cobrem menys però aquest no és el debat.
Per mi és preocupant que a Catalunya s'inverteixi per sota de la mitjana estatal quan necessitem molts recursos degut a la forta onada d'immigració que massa sovint no és ben "absorbida" a les aules per manca de personal i recursos.
D'altra banda està clar que el fet de fer repetir menys a primària repercuteix a la llarga a ESO, les dades a Catalunya així ho demostren, això vol dir que la LOGSE o no ha funcionat o s'ha entès, ja m'enteneu, allò del NM i el PA.
M'allargaria molt i tampoc cal, vull manifestar que des del 2003 el pressupost ha pujat un 70% en educació i que espero que hi hagi fruits en els propers anys. També hem de tenir en compte que els nostres alumnes en teoria surten bilingües de l'escola cosa que no passa en altres comunitats, aquest és un esforç afegit a l'educació catalana i que segur que serà utilitzat pels "de sempre" per atacar-nos dient que els resultats negatius són per culpa del català oficial.
Salut
Accepto la crítica sobre les 18 hores setmanals. De fet, com bé dius és a l'ESO i és a la pública. Tant a Primària com a l'ensenyament concertat les condicions no són tan bones. De tota manera, els que sempre surten dient que van estressats són els professors de l'ESO ;)
Jo penso que el tema de les llengües no té cap impacte. D'entrada perquè està demostrat que els nens tenen una gran facilitat per aprendre noves llengües. En segon lloc, perquè les experiències d'aprenentatge bilingües (penso per exemple en el cas de la minoria sueca de Finlàndia) han demostrat que són un plus, i no pas una rèmora. Finalment, si mirem les dades de resultats veurem que els problemes que hi ha a Catalunya són similars, per no dir gairebé idèntics als de la Comunidad de Madrid. Com molt bé comentes, jo apuntaria més a l'impacte de l'allau immigratòria,o millor dit, a la manca de previsió als noranta de creixement demogràfic combinada amb haver de tractar amb persones de diferents orígens i substrats culturals.
Estic molt d'acord amb el tema dels pares. És més, resulta curiós que fins ara ningú a aquest país hagi estudiat l'impacte dels divorcis en l'educació dels nens. Segurament perquè no hi ha tradició d'estudis de seguiment de cohorts al llarg del temps... en altres països s'ha demostrat que en les famílies anomenades intactes la distribució de rol d'ajuda per fer deures és masculinitzada. Quan en una llar falta aquest rol per divorci o separació o per falta de temps per atendre els fills (ja sigui el pare o la mare) les probabilititats d'obtenir bons resultats baixen.
I òbviament la probabilitat de tenir mals resultats són superiors en en nens que viuen una separació o divorci abans dels 14 anys.
I és més, si el que importen no són els resultats educatius als 16 i 18 anys sinó el que guanyarà d'adult, la relació també és important: veure
Couch K.A.; Lillard D.R. Divorce, Educational Attainment, and the Earnings Mobility of Sons. Journal of Family and Economic Issues, Volume 18, Number 3, 1997 , pp. 231-245(15)
Publica un comentari
Publica un comentari