Vida quotidiana

El blog de David Rodríguez (aka Retalls de la vida quotidiana d'un barceloní)


Tot i no tenir massa dècades d'existència, les Festes del Barri de Sant Antoni s'han fet un bon lloc a la vida barcelonina. El fet de tenir al darrere la potent associació de veïns (una de les més actives de Barcelona) i estar situada en una data on hi ha ben poques coses a celebrar, les ha fet més visibles que moltes d'altres.

Ara bé. Les festes també són famoses, o tristament famoses, per les protestes i crítiques a la instal·lació de l'envelat.  Recapitulem.  L'any 2008 les protestes van arribar a les columnes de La Vanguardia  de la mà d'en Quim Monzó, veí del barri. El 2009 es va convocar una cassolada. Els veïns van penjar una pancarta gegant, tal i com recollia al seu bloc en Guillem Carbonell. Per cert, és la mateixa pancarta que hi ha actualment. Les queixes van sortir el seu efecte i a les edicions del 2010 i el 2011 l'envelat es va traslladar a la confluència de l'Avinguda Mistral amb Calàbria.

Anem a refrescar la memòria:

  1. L'envelat fa com a mínim tres dècades que s'instal·la en aquella zona del barri de Sant Antoni.
  2. L'edifici d'habitatges que més es queixa és casualment un dels més nous del barri. Fou construït entre el 1990 i 1991 on abans hi havia hagut uns locals que es dedicaven a vendre cotxes.
  3. El tram on s'ha ubicat l'envelat era, fins la construcció de l'aparcament soterrani l'any 1995, una avinguda amb llambordes on hi passaven autobusos i amb unes voreres força esquifides.

En altres, paraules, quan els distingits senyors del bloc queixós es van comprar els habitatges (1) ja hi havia envelat cada any a no massa metres d'allà;  i (2) el van comprar en un vial sorollós, que posteriorment fou millorat i pacificat. Per tant, crec que poden perfectament aguantar que durant una setmana en ple hivern hi hagi més activitat de l'habitual en aquella zona. Potser tenen més raó de queixar-se els veïns d'altres carrers del barri (per exemple els del Carrer Calàbria), que han vist com augmentava el soroll a causa de la desviació de les línies d'autobús que abans agafaven l'Avinguda Mistral.  I aquests tenen el soroll extra els 365 dies de l'any...



Per a aquells qui no la coneguin, la Televisió de Cardedeu és tot un referent en el que hauria de ser una televisió local. No endebades fou la primera televisió local de Catalunya, que comença les seves emissions a principis dels vuitanta. Sempre ha estat una televisió amb vocació local i comunitària, defugint estirar més el braç que la màniga i intentant sent realistes. A diferència d'altres televisions locals, aquesta està gestionada per una associació, i la participació municipal es limita a ser la mateixa que tindria amb una altra entitat de tipus cultural o ciutadà.

Trenta anys donen per a molt de material, i ara l'emissora ha decidit començar a explotar el seu arxiu. Ho ha fet amb un programa anomenat "Batalletes", el primer episodi del qual s'ha dedicat a un fet que en el seu moment va tenir un cert ressò i del qual ningú se n'hagués tornat a recordar si no hagués estat per l'actuació recent d'en Gerard Quintana al programa "El Convidat":  els incidents a un concert de Sopa de Cabra, l'agost de 1991.

Posem-nos en context. 1991 fou l'any del denominat "rock català", un fenomen que havia sorgit a finals dels vuitanta i que va tenir un gran èxit per aquells anys, especialment fora de Barcelona. De fet, el denominador comú de la majoria de grups és que es venien "de comarques". I era "a comarques" on aquests grups tenien el seu major predicament. Les còpies de caset amb les cançons dels Sau, Sangraït, Els Pets o Sopa de Cabra circulaven àmpliament pels instituts. I eren molts els adolescents que rebien amb gran alegria el disc d'"El Tec i la Teca" pel Tió o pels Reis.



L'èxit, que ho fou,  no passà desapercebut per a les principals cases comercials. I alguna d'elles tingué la idea d'intentar "exportar" aquest èxit al mercat espanyol. Aquesta  era una pràctica que llavors es portava molt. No massa anys enrere La Trinca havia donat el pas, i havia començat a cantar i enregistrar cançons en castellà. I sense anar més lluny un tal Miquel Calzada i Olivella, que en aquelles èpoques es feia dir Mikimoto, va passar de fer un programa a TV3 a fer-lo per TVE, en castellà, sense que ningú li digués res.

Els Sopa de Cabra van ser el primer grup de rock català que van editar un disc en castellà. Aquest fet no va sentar massa bé a alguns. Però sobretot el que va decebre a molts dels seus seguidors foren unes declaracions que havia fet Gerard Quintana a la premsa durant la promoció del disc (o millor dit, el que la premsa va recollir de les seves declaracions).

El 17 d'agost del 91, el grup gironí actuava a Cardedeu, dins de la Festa Major. També hi havia d'actuar Sau, però finalment van retardar l'actuació un parell de dies. El que va passar va quedar immortalitzat per la càmera de la Televisió de Cardedeu.  Però també hi hagueren altres que ho immortalitzaren, per exemple  l'edició del Vallès Oriental d'el 9 Nou, en aquest cas corresponent al 23 d'agost de 1991:
Cardedeu.— L'actuació del grup gironí de rock català Sopa de Cabra, dissabte passat amb motiu de la Festa Major de Cardedeu, va estar plena d'incidents. Els components del grup van haver d'aturar diverses vegades la seva actuació a causa dels aldarulls provocats per una part del públic assistent al concert.
Quan ja feia una estona que Sopa de Cabra estava actuant, un grup de joves va començar a llençar pedres al cantant del grup, Gerard Quintana. Una desena d'armes blanques, punys de ferro, armes contundents i un parell de dotzenes d'ous van ser el material confiscat per les forces de seguretat durant l'escorcoll obligatori als joves que volien entrar al recinte on es feia el concert, al pavelló municipal d'esports de Cardedeu. Cal destacar que el deplegament policial per a aquest concert va ser bastant important: 10 policies locals, 5 guàrdies jurats i tres patrulles de la Guàrdia Civil de Canovelles i Mollet del Vallès.
Tot sembla indicar que el motiu dels incidents van ser unes declaracions que el grup Sopa de Cabra va fer a un mitjà de comunicació en què, en opinió d'alguns joves del concert, "no deixaven gaire bé Catalunya". Per aquest motiu i perquè aquest grup de rock canta algunes cançons en castellà, alguns joves van agredir Gerard Quintana.
El concert es va haver d'aturar en dues ocasions. La primera, poc després d'haver començat l'actuació, a causa d'una pedra que algú del públic va llençar contra el vocal del grup. Quintana, arran d'aquest fet, des de dalt l'escenari va cridar amb indignació: "Qui ha estat el malparit que ha tirat la pedra? Si té collons que pugi!". En aquell moment no va pujar ningú, però al cap d'una estona una noia va pujar dalt l'escenari i va demanar permís per dir unes paraules. La jove va manifestar el seu desacord amb les suposades declaracions de Gerard Quintana, el qual les va desmentir dient que no es podia creure tot el que sortia als diaris, i va cridar a favor de la independència de Catalunya.
Acte seguit van pujar més joves a l'escenari i van començar una baralla amb els managers del grup. Va ser necessària la intervenció de la policia local per separar-los i acabar amb l'incident. Acte seguit va continuar el concert, i amb la cançó del mític Bob Marley, Guerra, es van calmar els ànims del públic.

El que sembla mentida és que, amb aquests precedents, en Gerard Quintana es tornés a ficar en segons quins jardins...


Dijous 5 de gener. Seguint una tradició de no fa massa anys se celebra la cavalcada de Reis al municipi de Cànoves i Samalús.  Com el municipi consta de dos nuclis principals i de mitja dotzena d'urbanitzacions es decideix, de manera salomònica que passi per totes i cadascuna d'elles. A tres d'elles (Ca l'Esmandia, El Mirador i Can Volart) la comitiva hi farà una aturada davant del respectiu local social. Més d'una desena de quilòmetres de recorregut per a una cavalcada que com a màxim seguiran mig miler d'infants i joves menors de 15 anys (és a dir, la població censada del municipi d'aquest tram d'edat).

Aquest exemple il·lustra molt bé el que ha estat la política de molts municipis durant les darreres dècades. Basant-se en una més que discutible noció de la igualtat i aprofitant uns recursos econòmics que queien de totes bandes, les diferents administracions es van llençar a fer tota classe d'infraestructures i proveir tota classe de serveis allà on fos necessari... o innecessari.  A vegades aquesta obsessió igualitarista arriba a extrems totalment surrealistes, com recorreguts d'autobusos que, per voler passar a tot arreu, acaben sent inútils pel temps que esmercen a fer el recorregut. O com va passar no fa massa al veí municipi de Santa Eulàlia de Ronçana, on el consistori va optar per eliminar l'autobús urbà per no crear greuges entre nuclis de població.

Em pregunto quanta gent deuria anar a aquesta cavalcada. Cent persones? Dues-centes potser? No hauria estat més normal fer un recorregut més limitat (per exemple, no cobrint alguna de les urbanitzacions), fent que el pas per elles fos rotatori? Probablement l'esdeveniment hauria estat menys desangelat. I segurament hauria costat menys diners, ni que fos en gasoil.



Des de fa uns dies els oients d'El Món a Rac1 ens llevem, esmorzem i anem a la feina acompanyats d'en Jofre Llombart, sotsdirector del programa i presentador de guàrdia. Llombart, que prové de Catalunya Ràdio, ha estat el gran fitxatge de la temporada i, casualitat o no, El Món dóna més importància ara a la part informativa o d'opinió i menys a la rialleta fàcil, cosa que molts agraïm. La raó de la presència d'en Jofre Llombart als micròfons del programa insígnia de Rac1 (amb permís d'en Toni Clapés)  són les merescudes vacances que s'ha pres en Jordi Basté.

Merescudes o immerescudes? Aquest tema ha generat un ampli debat a les xarxes socials, i del que se'n va fer ressò l'Ombudsman del programa, que no és altre que en Quim Monzó. Molts oients han criticat el fet de què, en els moments que corren, un dels comunicadors de referència de la ràdio catalana s'hagi agafat uns dies de vacances durant la pausa nadalenca, especialment quan des dels micròfons de l'emissora s'ha criticat sovint les vacances de mestres i diputats.

A mi em sembla perfectament normal que el senyor Basté s'agafi uns dies de vacances, tenint en compte de què molt probablement la resta de la temporada està treballant més hores de les que els pertocaria. Ara bé, espero que aquesta comprensió també s'apliqui a molts altres col·lectius dels quals sistemàticament es qüestiona la seva professionalitat, sovint des dels mateixos micròfons que fa servir en Basté, pel fet de tenir un règim de vacances diferent al de la majoria de la població assalariada. Amb l'afegit a més de què en la immensa majoria de casos aquests professionals tenen el mateix estrés i dedicació professional fora de la feina percebent un sou infinitament menor. Tema sanjat.

Però vet aquí que en Jofre Llombart tenia que escriure un article per a El Singular Digital i, sigui per manca de temps o poca inspiració, va decidir dedicar-lo a criticar a aquells qui critiquen les vacances d'en Basté, arribant-los a titllar de "friquis i tarats", sense distingir qui comentava amb ànim constructiu (el cas més clar és el de l'Andreu Orte), sigui aquells que només es dediquen a trolejar. 

És una llàstima que en aquest apartat El Món continuï com sempre, utilitzant el 2.0 unidireccionalment i fent-los nosa qualsevol feedback dels oients que no hagin demanat prèviament.  I és llàstima doble que les noves incorporacions s'acostumin ràpidament a la doctrina oficial. Ara que és moment de propòsits per al nou any, potser convindria que es proposessin ser una mica més 2.0 friendly....


Foto: Cursa dels Nassos

Com mana la meva tradició particular, la tarda del 31 de desembre està destinada a fer la Cursa dels Nassos, que aquest any celebrava la 13 edició.  Ha estat probablement la cursa més disputada, sobretot en la seva fase prèvia. Em consta de què alguns amics s'han quedat sense possibilitat de fer-la a causa d'haver-se exhaurit els 10.000 dorsals que s'havien posat a disposició del públic, 1.000 més que l'any anterior. 

Aquest any hem gaudit d'un clima excepcional: dia  amb sol amb una temperatura propera als 15 graus que ha permès poder fer la cursa amb calces curtes. No sé si ha estat per aquest motiu que la marca d'aquest any (54 minuts, 08 segons) ha estat la millor que he fet a la darrera dècada. Això sí, he quedat en la 5722a posició de 8542 persones que van arribar a la línia de meta :s

Aquí teniu les marques d'anys anteriors:

2009 - 55 minuts, 15 segons
2008 - 57 minuts, 2 segons
2007 - 57 minuts, 49 segons
2006 - 55 minuts, 54 segons
2005 - 54 minuts, 56 segons
2004 - 57 minuts, 28 segons
2003 - 56 minuts, 00 segons
2002 - 56 minuts, 33 segons
1999 - 42 minuts, 12 segons ( la cursa era de 8km i la van córrer 1.300 atletes)

Malgrat el creixent nombre de corredors s'ha de dir que tot va funcionar molt bé, fins i tot millor que en anys on l'assistència era més discreta. Fins i tot el pas pels carrers ha estat força fluid, llevat d'algun coll d'ampolla (com el cas del Passeig Picasso). Això sí, he sentit que hi van haver problemes amb les talles de les samarretes tècniques. Pel que es veu van calcular malament i molts dels qui anaren a buscar la bossa el mateix dia es van trobar amb la sorpresa de què no hi havia la seva talla.

Els punts febles? Els de sempre. El primer, ja crònic, és la manca d'il·luminació en alguns punts, com per exemple quan vam passar pel carrer Pallars, on érem totalment a les fosques. També caldria que la Guàrdia Urbana es posés una mica més dura amb aquelles persones que intenten travessar el carrer a mitja cursa. Algun dia algú prendrà mal i llavors ens lamentarem tots.

El següent repte és fer la Cursa del Barri de Sant Antoni, on també ja s'han esgotat inscripcions. Tornaré a fer-la després d'uns anys de ser-hi voluntàriament absent. A veure si, com a mínim, repetim temps.

La recomanació: Aprofitant que parlem de curses populars, us recomano un parell de blocs. Un és el del Marathon Man, l'alter ego d'en Joan Carles Llurdés, geograf i professor com jo de l'EUTDH. També us recomano l'Ironpanic, el bloc de curses d'en Pau Cortadas , professor d'Economia i Empresa a la UOC. Per descomptat, seguim a sedentaris.cat, els quals recentment van ser objecte de portada a El Periódico.

28/12/2011

Castes laborals

(Casos basats en fets reals)

El bramà.  Funcionari de mitjana edat de nivell superior que treballa per la Generalitat, cosa que li garanteix uns ingressos notablement superiors a si tingués una plaça equivalent a l'administració de l'Estat. Encara amb l'emprenyada de la reducció de salaris del 5% duta a terme a mitjans del 2010, se n'assabenta de què la Generalitat no li podrà pagar la paga extra de Nadal el dia 21, tal i com tradicionalment venia fent. A més, el dia 21 es troba de què li han retingut l'IRPF de la paga extra, que cobrarà en bona part el dia 28. Per sort no està sol. Sindicats, polítics de l'oposició, mitjans de comunicació i opinadors de tot tipus se solidaritzen amb ells i eleven la notícia a trending topic setmanal.

El txatriya. Treballador de plantilla d'una fundació que presta serveis a l'administració. Des de fa temps l'administració està retardant els pagaments. Ja els han avisat que aquest any no els podran pagar la paga extra ni el 21, ni el 28, ja ni la Generalitat paga els serveis prestats ni hi ha pòlisses de crèdit que permetin fer front a aquests pagaments. En els darrers dos anys els han rebaixat el sou un 15%. Amb els seus companys de feina pensaven manifestar-se aprofitant que la seu de la Fundació és a tocar de la carretera que fa d'accés principal  a la ciutat. De moment no pensen fer-ho, ja que plana la possibilitat d'un ERO sobre la fundació.

El vaiixita. Professional liberal que desenvolupa gairebé tota la seva jornada a una fundació que presta serveis a l'administració. Incomprensiblement, i a diferència de bidells o secretàries, a ell no se'l va fer part de la plantilla, tot i que la seva activitat és essencial per a la fundació i és difícilment externalitzable. Generalment cobra el 30 del mes següent al que factura, com tots els proveïdors, però des de fa uns mesos cobra amb tres o quatre mesos de retard, a causa dels impagaments de la Generalitat.  A més, el seus honoraris s'han reduït un 35% en els darrers dos anys a causa dels successius plans d'ajustament per fer front a les retallades d'aportacions públiques.

El xudra. Fou acomiadat recentment del sector públic a causa de la política d'ajustaments consensuada amb els sindicats. Tampoc perdia gran cosa, ja que malgrat tenia un màster i dues carreres, treballava d'administratiu encadenant contractes d'obra i servei. Està cobrant l'atur mentre busca desesperadament un lloc de treball del que sigui. La paga del desembre la cobrarà, com tots els mesos, el 10 de gener. Pensa en marxar a Alemanya. L'ajuda el fet de què va estudiar un parell de cursos d'alemany com a crèdits de lliure elecció mentre feia la carrera.


Si la sogra et dóna guerra
i vols estar ben gras
menja a l'HOSTAL DE SANT PANCRAS
i viu sempre a BELLA-TERRA  (1932)

L'Hostal de Sant Pancraç, situat al costat de l'estació de Bellaterra, és gairebé un restaurant-museu, tant pel que fa a les instal·lacions com a la cuina. Els seus orígens daten de 1930, quan el farmacèutic de Cerdanyola anomenat Bartomeu Bartomeu va promoure la urbanització d'uns terrenys situats a tocar de la incipient línia de ferrocarril elèctric entre Barcelona i Sabadell. Sorgia així Bellaterra, un exemple de ciutat jardí noucentista.

El primer que va fer Bartomeu fou construir un gran edifici que acolliria un hostal, anomenat Sant Pancraç, així com algunes botigues, que s'inaugurà el juny de 1932. L'hostal era en realitat un restaurant amb sis pisos moblats, els quals foren utilitzats en els seus inicis per compradors potencials de terrenys de la urbanització. Després van ser utilitzats per clientela diversa, entre elles diversos equips de futbol. Diuen que el Barça hi va anar algun cop (evidentment fa molts anys), però era sobretot el Sabadell el seu principal client.

L'hotel continua oficialment existint (figura al registre d'hotels), però el que el fa conegut és el seu restaurant. Un restaurant que et transporta mig segle enrere, i on se serveix menjar tradicional català. El dia més concorregut és, sense cap tipus de dubte, els dimecres, dia en què acostumen a fer l'escudella amb carn d'olla.

Això deia  del Sant Pancraç l'any 1997 un jove Salvador Sostres a La Vanguardia

Bellaterra no es París, pero la vida de sus ciudadanos es igual de rosa que la de los paisanos de Edith Piaf, y es que es una de las localidades más aristocráticas de Barcelona. Y tiene además la terraza y los salones del hotel Sant Pancrás, para con vertir los cinco minutos del cortado de des pués de almorzar en un ritual de devoción inexcusable almorzar en un ritual de devoción inexcusable. La identificación de la vecindad de Bellaterra con el Sant Pancrás es redonda y total como una luna llena. Si el equipo de futbol de Beilaterra ganara, los aficionados irían al Sant Pancrás a celebrarlo; si como se pretendió hace unos años, Bellaterra se segregara de Cerdanyola, el júbilo de sus vecinos vaciaría los barriles del Sant Pancrás. Mientras tanto,
sus plácidas sobremesas siguen haciendo historia.

Actualment l'hostal opera els matins (on són famosos els seus esmorzars) i els migdies, llevat dels dissabtes. Tenen un menú a 11,40 euros (cafès exclosos), però també es pot dinar a la carta. La carta, per cert, reprodueix la publicitat de l'establiment quan va obrir.  Allà, s'hi destacava, per exemple, que es cuinava enfront del públic i que era l'únic hostal de Catalunya al que li servien les llagostes via aèria.  També destacaven que tenien ràdio, suposo que per  poder escoltar Ràdio Associació de Catalunya...


El dia que hi vaig anar a dinar vaig menjar uns canalons de primer, servits d'una manera ben casolana. Són especialment recomanables els ous ferrats o ous al plat, el dia que els ofereixen. Els entremesos també són dignes d'esment, ja que probablement sigui el darrer hostal de Catalunya que els serveixi d'aquesta manera. De segon, vaig triar bacallà. I de postres, l'insuperable flam de la casa.

En acabat de dinar podeu donar una passejada per la urbanització. A pocs minuts hi ha una altra joia de l'arqueologia contemporània que és El  Pedregar, el qual mereix un apunt apart.

Blog Widget by LinkWithin