Els gestors (II)

Video: Els Ferrocarrils després d'una dècada de gestió socialista

La línia dels Ferrocarrils de Sarrià és probablement una de les més eficients del món. Poques línies poden presumir d'un ús tan intensiu, en el que per les mateixes vies es combinen serveis de metro amb serveis suburbans. Que hi hagi incidències, fins i tot un petit accident com el d'avui, entra dins de la normalitat.

El que ja no és tan normal és que aquest sigui el quart incident amb característiques similars que s'hagi produït darrerament. Això relatava fa un parell de mesos l'edició digital d'El Periódico:

El servei de Ferrocarrils també falla. I, ahir, un d'ells va vorejar la tragèdia. La maquinista d'un tren es va saltar un semàfor en vermell al sortir de l'estació d'Abrera (Baix Llobregat) i va viatjar uns metres fins que el sistema va bloquejar el comboi. No contenta amb aquesta primera aturada, va tornar a arrencar i el control la va parar una altra vegada. Es dóna el cas que el lloc de l'incident és un tram de via única i hi havia un altre ferrocarril que hi viatjava però en sentit contrari. La seguretat va funcionar i va paralitzar els dos transports.

El passat 7 de maig dos trens van estar a prop de xocar frontalment a Masquefa.

I el dia 9 l'incident fou a Sant Vicenç de Castellet. Novament es va estar ben a prop d'un xoc frontal entre dos trens. Així ho relatava El País a la seva edició del 14 de maig:

Dos trenes se quedan a 20 metros de un choque frontal en Barcelona

El pasado viernes, poco después de las 21.30, dos trenes se quedaron a unos 20 metros de un choque frontal en la estación de Sant Vicenç de Castellet (Barcelona) por un fallo en los automatismos, según los sindicatos, o por un error humano, según la dirección de Ferrocarrils de la Generalitat, dependiente del Gobierno catalán.

Tampoc és normal que la gestió d'informació sigui idèntica a la de la Renfe. Ja fa molts anys que totes les estacions de la línia tenen uns panells informatius i megafonia per anunciar incidències en pocs minuts.

Casualitat, mala sort o una evidència de què els Ferrocarrils ja no són el que eren?

Gestionar bé les cibertransicions

Una derivada de la notícia de l'altre dia relativa a la inauguració de la delegació de la Generalitat a Londres ha estat que el nou delegat, en Xavier Solano, sembla que ha decidit posar punt i final a la seva aventura blocaire. En Carles ha fet aquest matí un comentari que m'ha fet pensar durant una estona: la gestió de les cibertransicions, o aquell moment en què decideixes abandonar el bloc o la pàgina web.

És curiós com, dècada i mitja després de la irrupció del web com a espai de comunicació, encara sigui aquest un tema que no ha acabat de resoldre's satisfactòriament. Què fer si un dia et canses de penjar fotos, escriure al blog o d'actualitzar les publicacions de la teva pàgina web?

La pregunta té difícil resposta, perquè de transicions n'hi ha gairebé tantes com internautes. Moltes d'elles són transicions més o menys sobtades, a causa d'un canvi professional o personal més o menys anticipable. D'aquestes, algunes s'han gestionat força bé. Per exemple, l'Oriol Soler mantenia un bloc molt interessant, segurament un dels millors blocs semicorporatius escrits en català, i va decidir tancar-lo, comunicant-ho prèviament a la comunitat de lectors. En Saül Gordillo també va tenir els seus dubtes en el moment que el van nomenar director de l'ACN, i va plantejar-en veu alta si continuar, encara que fos a un menor ritme, o bé abaixar la persiana. Afortunadament en aquest cas, la decisió presa fou la primera i avui podem continuar gaudint del seu bloc, que per cert continua més viu que mai.

Les transicions més problemàtiques són aquelles on, a mesura que passa el temps, les actualitzacions són cada cop més espaiades fins que un acaba per abandonar el projecte. Aquest és un risc que correm molts que, per una raó o una altra, hem anat canviant a mesura que maduraven els nostres blocs. Això és el que té un mitjà de comunicació que sovint neix en una situació de transició vital.

En el meu cas, per exemple, em vaig estar plantejant que fer amb l'altre bloc que mantenia (l'Economing), perquè ara per ara no tinc prou temps per a dedicar-li a tots dos i, per raons d'actualitat, el bloc que ara llegiu s'enduia més temps del que inicialment havia previst (la meva previsió era alternar els posts entre els blocs). La solució que finalment vaig adoptar fou reconvertir de moment l'Economing en un bloc setmanal i deixar l'actualització diària per aquest bloc (tot i que inicialment volia actualitzar cada dos dies). Més endavant, si tinc temps i ànims, potser faig algun altre canvi.

I un missatge als lectors blocaires que heu canviat de feina o situació personal i no podeu actualitzar-lo com voldríeu: don't worry!!. Penso que més val una entrada cada quinze dies que no pas cap entrada. O sigui que animeu-vos i escririviu de tant en tant, ni que sigui un paràgraf. :)

P.D: Si detecteu que en les properes dues setmanes, no us alarmeu ni penseu que he tirat la tovallola. Entro en una punta de feina.

Aquí viu un...

Em pensava que la típica rajola que deia "Aquí viu un del Barça" o "Aquí viu un paleta" era ja un objecte en vies d'extinció.

Sembla que no. La tradició de la rajola s'ha modernitzat fins al punt que s'inclouen professions com les de Guardia Civil o les de guardia jurat. Ara només falta una que digui "Aquí viu un blocaire".

No deien que hem ser emprenedors?

Des de fa un temps s'ha posat de moda en molts ambients apel·lar a què la ciutadania a què siguin més emprenedors. De fet aquesta moda ha arribat a extrems ridículs com els d'obligar als estudiants de doctorat a seguir unes jornades al respecte, o la de proposar l'obligatorietat d'assignatures d'emprenedoria a escoles i universitats. En altres paraules: el foment de l'emprenedoria per decret, una cosa que és una paradoxa en ella mateixa.

Però una cosa és el que es diu i l'altre el que es fa. I si no que li ho preguntin al senyor Llorenç Patràs, un emprenedor que tingué la idea d'obrir una parada a la Boqueria per a vendre insectes comestibles. Sembla ser que ha hagut de deixar de vendre'ls a requeriment de l'Ajuntament i per culpa d'un buit legal.

És laudable que els serveis de salut pública de l'Ajuntament, vetllant per la salut pública, hagin fet la recerca necessària per assegurar-se de què els productes venuts siguin aptes per al consum humà. Però el que sobta és que davant del buit legal, en comptes de subsanar-ho, es tiri pel dret prohibint la seva venda. Especialment si, a més, és conegut i notori que el seu consum és innocu.

Després no ens queixem de què tothom s'estimi més ser funcionari (pel seu component de feina lliure de risc per a la butxaca d'un) en comptes de ser emprenedor.

L'"ambaixada" a Londres

Avui ha tingut lloc la inauguració de la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Londres. Aquesta és la segona "ambaixada" que s'obre sota els auspicis de Carod, després de la de Berlin. Al capdavant, amb rang de director general, hi serà un vell conegut dels blocaires, en Xavier Solano (qui per cert ha decidit restringir l'accés al seu bloc, comencem bé!).

Quines són les funcions d'aquesta delegació? Segons la nota de premsa:

S'ha inaugurat la Delegació del Govern al Regne Unit amb l'objectiu d'agrupar en un sol espai la representació institucional catalana i intensificar les relacions amb les autoritats del Regne Unit -Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord- així com també de promoure-les amb Irlanda, Islàndia i els països nòrdics.

La delegació del Govern a Londres s'explica perquè la capital del Regne Unit és un centre de decisió econòmic i financer mundial indiscutible i en aquest sentit ha recordat que el Regne Unit és el tercer mercat europeu i també el cinquè soci comercial per les exportacions de Catalunya i el setè pel que fa a les importacions catalanes. La Generalitat està present a Londres des de l'any 1989 amb diversos organismes com el COPCA, l'ICIC, el Centre de Promoció de Turisme de Catalunya i l'Institut Ramon Llull.

No és el primer cop que la Generalitat obre oficines fora del que seria el seu àmbit normal de relació. De fet, des de fa un parell de dècades que es compta amb oficines del COPCA (un consorci per a la promoció del comerç exterior) a nombrosos països. Però sí és el primer cop on la qüestió econòmica està subordinada als issues polítics.

Penso que és un error de plantejament. Si es volen tenir "ambaixades", aquestes han de ser eminentment comercials i han de generar intercanvis comercials i econòmics (que tampoc anem tant sobrats en aquest tema). Si, aprofitant l'existència de la xarxa d'oficines es vol fer promoció turística i cultural, benvinguda serà. Però si en Carod vol fer networking per a la seva causa, que s'ho pagui de la seva butxaca, com qualsevol ciutadà.

Observatori dels observatoris

Un amic meu comentava temps enrere que l'activitat al DOGC s'havia traslladat d'un temps ençà des de les pàgines on apareixien les lleis a les pàgines d'allò que al BOE se'n deia "Autoridades y personal". Potser exagerava una mica, però fins i tot els més afins a la causa tripartita reconeixen que l'administració, secció autoridades ha anat creixent a un ritme massa ràpid.

Però no és l'únic que creix com l'heura després d'una pluja primaveral. També d'un temps ençà s'han fet ben habituals els Pactes Nacionals, els grups de treball, les comissions i una figura que sempre m'ha impactat: els Observatoris. Ahir, sense anar més lluny, el Govern donava llum verda a un de nou: l'Observatori de la Fruita Fresca.

Res a dir si, darrera de tots aquests alts càrrecs, grups de treball o observatori després s'apreciés una administració competent i eficaç. Però malauradament no és aquest el cas. Obres que s'eternitzen o que directament no es fan (i després han d'arribar vaixells amb aigua causant la riota de mig món), tràmits que es compliquen de manera innecessària i una lentitud de resposta (quan hi és) molts cops totalment inadmissible estan a l'ordre del dia.

La racionalització i l'austeritat de l'administració catalana s'haurien d'imposar en uns moments en què la millora del finançament és el principal cavall de batalla. Per molta raó que es tingui, no és una bona targeta de visita una administració on entre germans, informes i polítiques de subvencions es dóna la sensació de què allò és can seixanta i no una administració moderna i eficient.

Potser el proper observatori que caldrà muntar serà l'Observatori dels Observatoris...

Shin Tarragona

Una de les coses apanentment més sorprenents del tant esperat AVE ha estat la ubicació de l'estació del Camp de Tarragona. Situada al mig del no-res, és prou lluny de Tarragona, de Reus o de Valls com per descoratjar fins i tot als més acèrrims partidaris del transport públic. És cert que, gràcies als aparcaments, pot convertir-se en una alternativa interessant per aquells qui visquin a les rodalies de Tarragona i disposin de vehicle privat. Però per una persona sense cotxe, tal i com ha comprovat avui El Periódico, pot suposar mitja hora més que el desplaçament amb la línia convencional, o bé gastar-se un dineral en el taxi.

Hi ha qui comenta que la ubicació fou premeditada. El responsable de les línies d'alta velocitat de l'època era Albert Vilalta, enginyer de camins amb una llarga trajectòria en el món ferroviari... i reusenc de naixement. Les males llengües comenten que si l'estació és avui on és fou per evitar que Tarragona l'acabés tenint al seu terme municipal. La veritat, però, és una altra: l'estació està molt ben situada per a fer la connexió entre la línia d'alta velocitat cap a Lleida i Saragossa, i la futura línia d'alta velocitat del corredor mediterrani.

De fet, estacions d'aquestes característiques no són inhabituals a altres països amb xarxes ferroviàries d'alta velocitat. En el cas del Japó, a qui ningú discutirà el seu pedigree en alta velocitat ferroviària, si un vol anar de Tokyo a Osaka es trobarà que no hi ha estació a aquesta darrera ciutat, sinò que ha de baixar-se a Shin Osaka, una estació situada a uns quants quilòmetres de la ciutat. El mateix passa també a Kobe, on l'estació d'alta velocitat (Shin Kobe) està una mica allunyada de la ciutat.

On és la diferència? Doncs senzillament que a l'estació de Shin Osaka hi arriba també el tren normal i el metro, el que fa que en deu minuts un pugui arribar al centre de la ciutat. En canvi, l'estació del Camp de Tarragona no disposa de connexió amb la xarxa convencional de ferrocarril. Si un vol anar a Tarragona o a Reus, haurà d'agafar un autobús (que per a més Inri sembla que no està coordinat amb les arribades del tren). Un greu error de disseny que no se solucionarà fins que no es construeixi una línia de rodalies que la uneixi amb Tarragona i Reus.